En somnis de ben despert
prenc nota dels teus ulls i pujo al vent
per furtar el teu cabell
aquesta nit, quan dormis, posant-me vora teu
tant a prop teu
que donant-me l'esquena em tornis el senderi
tant a prop teu
besant-te rere l'orella
pell bruna de neu d'estiu, plora el cel,
no puc callar de pensar-te, un estel,
pell bruna de neu d'estiu, com la mel,
trenta batalles per perdre… i un sol desig
no disparis sobre mi,
sé que només així́ et podré́ admirar
per sempre, com ara faig,
però és que estic tant viu, molt més viu, vora teu
tant a prop teu
que donant-me l'esquena em tornis el senderi
tant a prop teu
besant-te rere l'orella
pell bruna de neu d'estiu, plora el cel,
no puc callar de pensar-te, un estel,
pell bruna de neu d'estiu, com la mel,
trenta batalles per perdre…
Pell bruna de nit d’estiu
crema la lluna i recordo de dir-te
que digueres que diríem
de dir un dia per quedar… ja serà̀
pell bruna de neu d'estiu, plora el cel,
no puc callar de pensar-te, un estel,
pell bruna de neu d'estiu, com la mel,
trenta batalles per perdre… i un sol desig

et somio molt més del que et veig
entenc que el senderi es perd a l’instant
prop de la piscina l'entorn és abellenc
perquè piquen les picades… jo aprenc
trastocat però decent
em sorprenc en terra puritana de caràcter surenc
faltat dels teus llavis rogencs,
ploro, però la vida continua i l'estiu reprenc
uuuhhh
et somio molt més del que et veig
uuuhhh
et somio molt més del que et veig
del temps, si és fred, jo depenc
voltes vora l'aigua com el flamenc
reng a reng, aire eivissenc, formenterenc
el sol, l'aigua i la feina desatenc
no em trec el jersei groguenc
veure't és blanc, no veure't és negre, avui és grisenc
et veig del tot tremolenc
i suspenc, saber callar espero… només si t'ofenc
uuuhhh
et somio molt més del que et veig
uuuhhh
et somio molt més del que et veig

Em pregunto si hi ha temps
Que no ens trobi massa tard, amb tot acabat
A les portes d’un final,
que se’ns escapa de les mans, amb els ulls tancats,
Un camí sense sortida,
un segon, una altra vida
Com podria dir-ho, canviem de direcció
Sempre a contracorrent, el foc ens crema i seguim com si no res
Com podria dir-ho, fem el que s’hagi de fer
Serem els passatgers, d’una història que encara no té un destí final
Ja ens arriba l’aigua al coll
Han saltat tots els ressorts, desitgem-nos sort
Ja no queden precipicis
Se’ns acaben els indicis
Com podria dir-ho, canviem de direcció
Sempre a contracorrent, el foc ens crema i seguim com si no res
Com podria dir-ho, fem el que s’hagi de fer
Serem els passatgers, d’una història que encara no té un destí final
Nedant a contracorrent, nedant a contracorrent;
Despertem…
Com podria dir-ho, canviem la direcció
Sempre a contracorrent, el foc ens crema i seguim com si no res
Com podria dir-ho, fem el que s’hagi de fer
Serem els passatgers, d’una història que encara no té un destí final
Ohhh, ohhh, ohhh…

Parla musa del narrador
del vell nen perdut en els llindars del món,
fes que es reconegui en cada home
En el transcurs del temps
els homes han deixat d’escoltar-se, estan sols,
ja no seuen en cercle, ignoren l’altre
Potser algun dia, si es reconeixen,
podran desxifrar els signes del món,
potser algun dia…
Tornem a ser nens de nou, tornem a començar
Siguem un sol mar, un sol oceà, tornem a escoltar de nou
Tornem a ser nens de nou…
Quan l’home era nen
imaginava un paradís, ara només l’intueix,
res pensava del no-res, la idea m’estremeix
Quan l’home era nen
deia mentides per crear mil fantasies
ara ho fa per guanyar-hi alguna cosa
Potser algun dia, la seva història
els farà seure en cercle de nou,
potser algun dia…
Tornem a ser nens de nou, tornem a començar
Siguem un sol mar, un sol oceà, tornem a escoltar de nou
Tornem a ser nens de nou, tornem a començar
Quan l’home era nen només vivia…
per gaudir amb l’altre, per la llum del matí
per les gotes de pluja, pels nervis de les fulles
pel color de les pedres, per saltar, pel sol i pel vi
per escoltar algú dormint a l’altre costat de paret
per la pau dels carrers a l’estiu i a l’hivern fred
per la desconeguda, per la vida i la natura
Tornem a ser nens de nou, tornem a començar
Siguem un sol mar, un sol oceà, tornem escoltar de nou
Tornem a ser nens de nou, tornem a començar
Quan l’home era nen…

No ho sé, no ho sé
provo de fer les coses bé
i no ho sé, no ho sé…
si és pitjor el remei que la malaltia no ho sé, no ho sé…
No sé què fer
ni si em podré refer
no sé pas què fer…
serà que per tenir-te no estic fet no ho sé, no ho sé…
I tant de pintallavis en xiqueta rara avis
ara no t'espantis, aquests llavis no te’ls gravis
Només sé que…
Podria haver estat tot una conquesta
de la calma a la tempesta
podria haver pensat només en sexe
però tan sols en feies 21…
No sé ben bé
si és ànim que galopa
no sé ben bé
si és tempesta que s’apropa no ho sé, no ho sé, no ho sé…
I tant de pintallavis en xiqueta rara avis
ara no t'espantis, aquests llavis no te’ls gravis
diuen tots els avis potser te’ls desclavis,
diuen els arbres savis no somiïs aquests llavis
Només sé que…
Podria haver estat tot una conquesta
de la calma a la tempesta
podria haver pensat només en sexe
però és que te’n portava 21…

paraules que dir-te a cau d'orella
posant en guàrdia els didals, bessons, pitons
paraules que et facin pessigolles
a la panxa com a dits polissons i bufons
paraules que et rellisquin al sud tot tornant-se riu
paraules de mel i llimó on ressona abrasiu i xopa on la cuixa somriu
paraules i petons,
paraules que et porten a tocar el cel amb els dits
paraules sentides
paraules elísies,
paraules que et fan obrir les portes de mil i una nits
paraules desvestides
paraules que reguen els llençols
de pluges que sempre ruixa el teu sol
paraules que et portin mar enfora
i de seguida retornin badia endins, ben endins
paraules que et puntegin la pell fins a la vall major
paraules amb l'oremus perdut perquè llencis el crit agraït que em té abduït
paraules i petons,
paraules que et porten a tocar el cel amb els dits
paraules sentides
paraules elísies,
paraules que et fan obrir les portes de mil i una nits
paraules desvestides
paraules que et rellisquin al sud
paraules de mel i llimó
paraules que et puntegin la pell
paraules amb l'oremus perdut
paraules que et rellisquin al sud
paraules de mel i llimó
paraules que et puntegin la pell
paraules amb l'oremus perdut
ooohh, ooohhhh
ooohh, ooohhhh

Per alçar-me només li demano permís al coixí
i surto a caminar amb la roba d'ahir a la nit
si un cabell t'he robat no li miro el rissat
al·lèrgia a la feina de juny a maig
Mai diguis que el millor mes no és el maig
voldria beure’m la vida a glops,
a galet del primer del raig
A poble millor de dia, a ciutat de nit
abril plovent, al maig rient, sóc gos…
El tècnic posa l’esquena per firmar aquell xaval
però vaig néixer en terra a favor de l'error arbitral
passo la mà per la cara i em trobo estrany
la vida em travessa amb el pas dels anys
Mai diguis que el millor mes no és el maig
voldria beure’m la vida a glops,
a galet del primer del raig
A poble millor de dia, a ciutat de nit
abril plovent, al maig rient, sóc gos…
A poble millor de dia, a ciutat de nit
abril plovent, al maig rient, sóc gos…
però amb os content
Quan les mirades eren l’amfetamina
no patia mai per perdre totes les claus
pel dolor d’ara no serveix la mercromina
que pintava de roig les caigudes i els blaus
A ciutat millor de dia, a poble de nit
abril rient, al maig plovent, sóc gos…

Quant dolor neuronal, quanta sinapsi intentada
quina manca de sentit del deure d’un servidor cap a vosaltres
quin dia més complicat, quina nit més llarga ahir
que encara no ha acabat i potser no ho farà en temps
que encara no ha acabat i potser…
Sincerament, ara mateix
no estic en condicions d'intentar arribar a Borges,
tot i el sentiment…
Hi ha amics i en falten d'altres, ara me'ls estimo a tots
són nits que separen l'estiu i l'any interior
les nits d'ahir com els matins d'avui
són formigoneres a la boca i martells al cap
Sincerament, ara mateix
no estic en condicions d'intentar arribar a Borges,
tot i el sentiment de culpa,
per un follet del vi que m’ha deixat sense forces
Ahir vaig acabar el dia pensant
en tot el que pot venir,
en tot el que vindrà…
Ahir vaig acabar el dia pensant
en tot el que pot venir,
en tot el que vindrà…
Sincerament, ara mateix
no estic en condicions d'intentar arribar a Borges,
tot i el sentiment de culpa
per un follet del vi que m’ha deixat sense forces.
quin dia més complicat, quina nit més llarga ahir…

Vaig venir per tu
vesteixo el cor que em vas mudar
rosada inspirant
i exhalant l'amor més pur
del sud al teu jo
cap al meu nord que és on ets tu
sóc mig si no hi ets
no esperava el teu adéu
però ara has tornat, entenc la Llum
ara que has vingut, veig el Camí
Avui, connectant amb tu
la Mirada que ens fa Un
enllaçant cada impuls
jo sé que sóc de tu
ara ho sé, jo i tu, uohohohoh
promets que hi seràs
ja sé que cada nit vindràs
vius perquè jo visc
el son que dorms m'ha despertat
demà els ulls de dins veuran ben clar
que ets al Gran Llac, ets al menys enllà
Avui, connectant amb tu
la Mirada que ens fa Un
enllaçant cada impuls
jo sé que sóc de tu, uohohohoh
ara ho sé, jo i tu, uohohohoh
Mare, sé que ets aquí
tu sempre seràs tu
mare, el teu darrer son
és viu, sé que encara rius
Mare, mare, mare, mare…

Amagada al fons del mar jo bussejaré dins teu
respirant un petó secret que ahir et vaig robar, mmm…
flor de fúria, vermell d'ardor entregat fins al dolor
per l’astúcia dels teus actes
sempre a punt pels millors tractes
Et bussejo fins al moll de l'os, cos a cos
tu resguardes entre mil coralls el tresor
ets virreina per sota el melic llavis que cerquen revetlla
una tempesta de llençols fins al fort crit que t'arqueja
Et bussejo fins al moll de l'os, cos a cos
tu resguardes entre mil coralls el tresor
fent anar els meus llavis com a claus
i amb la llengua escrius el nostre nom
A Sant Agustí, a Es Caló,
a Cala Saona i a es Migjorn
t’adreço on viu el petó
esperant el got de rom
Em busseges fins al moll de l'os, fins al coll
ja no veig pirates ni colors ni tresors
d'aquest ceptre n'has aspirat l’ànima
i tot sol s'ha escrit el nom del Sant

processons de crèduls
contents a renovar el fuet
has deixat de creure
en els miquelangelets
només la buscava a ella
aquesta és la missió
viure com quan jugava
aquesta és la missió
ignorància de l’infraroig
a l’ultraviolat
ignorància de l’infraroig
a l’ultraviolat
plasmes van educant
cervells foradats
rectangles van cercant
forats encerats
vaixell de l’endorfina nombre zerozero
hiverns foscos a la porta de can Cerberó
si vols viure cent anys no visquis com jo
vaig creuar l’atlàntic per conèixer-la millor
només la buscava a ella
aquesta és la missió
viure com quan jugava
aquesta és la missió
només la buscava a ella
aquesta és la missió
només la buscava a ella…

vindràs a dinar amb mi o tens la intenció de continuar… mmm
torturant-me amb la teva absència dona de color trufat
mmm…
mmm…
vestida de festa amb carbonet inca si no vens ets verí
si vens tu m’enverino jo
si vens tu m’enverino jo
te m’emportes el seny teu i meu
i el pes dels petons
teus i meus
cent cinquanta metres o vint-i-quatre hores
lliscarem frec a frec
perquè ja ets sàvia de carícies i encara m’aprenc el teu nom
si vens tu m’enverino jo
si vens tu m’enverino jo
del joc en farem un art poesia són les teves mans dic adéu al celibat avui dormo a la teva pell

Vull seguir-te amb la mirada
i amb el tacte al gust
escoltar-te al llepar-te
i degustar el teu rastre
agradar-te pel desgast
ja saps, es un tracte just
Ara et penso horitzontal… i tu…
em somies pel teu plat
Moro de desig quan somio
que posseït et posseeixo
i amb les dents et desvesteixo
…calcetes noves per Reixos
Vull gustar-te, d’oli sucar-te
i gastar-te de tant gust
un tast, de tant desgast
el teu gest que dins meu es gesta
un bes obsés, tu i jo al revés
ja saps, per viure’t de través
Ara et penso horitzontal… i tu…
em somies pel teu plat
Moro de desig quan somio
que posseït et posseeixo
i amb les dents et desvesteixo
Moro de desig quan somio
que posseït et posseeixo
i amb les dents et desvesteixo
…calcetes noves per Reixos

vivia bé el bonobo Adam sota la mata hidropònica d’Avatar
dotze collites, aigua clara i molt amor sota la parra, xip xap
pel que fos vingué el banquer a hipotecar, maleïda serp i el bonobo a treballar bonoba, ni gràcies per criar
el dit a l’aigua, cames creuades,
ai quina mandra… ho vols fer ara? em vols ara?
mongetes màgiques, una de rabes, la bodegueta i el vinet ben bo a la barra
ànima de lleó sempre anhelant jeure a l’herba vull tornar a casa
el Paradís viu sota l’asfalt respira contra la mentida i la gana
emperadors, visirs, alcaldes, faraons, zars i virreis
pudor de color gris i tracte esclau sota la parra
pel que fos vingué el banquer a hipotecar, maleïda serp i el bonobo a treballar bonoba, ni gràcies per criar
ànima de lleó sempre anhelant jeure a l’herba vull tornar a casa

Tan bella de negre dissabte nit
com fascinadora de marró curt de tu només sóc el sommelier
que et reconeix l’encant i la gràcia
que t’aprecia l’aroma, el buquet
i la textura suau al paladar a foc lent
que et sap l’anyada, el raïm i prou
sense beure ni brindar la copa.
Tanta xocolata a la pell
si vas vestida de trufa
no pots dissimular-te
tampoc amagar-te de mi
ni disfressada de Venus, abans,
ni d’Afrodita com ara pretens
jo sempre et trobo en els temps
en els temps
et trobo en els temps.
Així t’oloro, et miro a contrallum,
tanco els ulls i et bec un sol glop
t’escric tres lletres i dues carícies
com si fossis un Bourdeus terrós
sempre a l’espera d’un altre glop,
com qualsevol diumenge de Nadal o d’estiu
sempre fidel a mirar-te amb bons ulls
tu a l’aigua vestida de tu.
Tan esporàdics dos instants
com fugaç un hola i un adéu
torrada lleugerament xocolatada
saliva musicalment escampada

serà per les aigües
serà pels teus aires
que ets tant atlàntica
i jo mig mediterrani
serà tant vermell al cabell
serà el somriure quítxua
despertes tots els records
solcant la meva ment al Paradís
tanta deessa no es fixa en un simple mortal
sempre has estat bandera de ciutat portuària, Lucila…
callo perquè s’escapa el pensament
i pensar-te em ruboritza el rostre
és el peatge per a tant bonic cabell dels Andes
intro
serà que crides a veus
la primavera interior
serà que ets la bellesa
vestida de dona per càstig diví
seràs el far o vas renunciar a la capitania
de les sirenes en pro de tota la nostra glòria? Lucila…
callo perquè s’escapa el pensament
i pensar-te em ruboritza el rostre
és el peatge per a tant bonic cabell dels Andes
callo perquè s’escapa el pensament
i pensar-te em ruboritza el rostre
és el peatge per a tant bonic cabell dels Andes

quan la teva llengua cremi la meva pell banyem-nos andina en un refresc de llima
(intro)
descanso en el record del vestit que portes fins que beuré embogit l’esmegma del teu Içá
quan més et treus jo més em poso
sóc el llancer bengalí el teu pirata somali llepa’m així Si Si amb la panxa de coixí
quan més et treus jo més em poso
serà tant roig el que desperta
el record de les Set pells del Paradís
serà aquest somriure muntat
en veler d’aires atlàntics
serà teu l’horitzó que et vessaré
et penso negra i surt el sol
jo et ballaria el bon dia
jo et ballaria a tu
quan més et treus
jo més em poso

vinc a donar-te el teu darrer primer petó quan tu hi ets la vida rima
i jo en conec els colors
vinc a donar-te el teu darrer primer gluó
partícules entrellaçades
som tu i jo
i si potser
el nostre univers no és res més que una brana movent-se
dins algo més gran i pervers
vinc a donar-te el teu darrer primer petó quan tu hi ets la vida rima
i jo en conec els colors
vinc a pintar-te un raig de llum vermellós
despullar-te amb paraules
que fan calor
entretinguts amb tonteries
oblidem respirar i de la mort no en sabem l’hora… home de pau que vol donar-te guerra

sol de tu, m’invento el passeig de nit i et recorro incansable jo
tant rebel per tu i el teu paisatge
sol de tu, m’invento el viatge de dia i em banyo d’imatges teves pausat i tip, em millores l’agost
em faltes a l’estiu tan dolç el teu nom
qui és fort com el lleó? una síl·laba de mel
tinc les mans plenes de les carícies
que avui no et podré fer
i quedo xop per la pluja, no de tu
hi ha petons que es fan amb la mirada i els guardo a la memòria perquè Magdala m’encens cada agost
em faltes a l’estiu tan dolç el teu nom
qui és fort com el lleó? una síl·laba de mel
quan em parles em desfaig pepsicola
seguint l’aurèola
cua de l’estel sota l’escola
quan em calles brolla decibel
tant decent és l’anhel
i l’hivern en blanc, l’aranzel
no voldria perdre
el record del nen
taronges tropicals
tot ben innocent

No sento la pluja que cura la pell rebo el sol filtrat i no fa prou llum bec aigua aturada, no se’n va la set menjo el que torturo, la por va per dins
Penso en negre, en gris i poc en blau cel busco els teus ulls i reconec els meus dormo massa sol, somio moltes pells marxo del camí perquè sé el destí
Marxo del camí perquè sé el destí quina olor a sulfur
Conscient del combat des de fa vint anys
jo no vull la guerra però em sé soldat
arribo amb espasa, arribo amb un pla
al bàndol correcte, sé que guanyarem
Lluito a diari no oblido qui sóc
només la ferida em farà parar
em trec la cuirassa per entrar dins teu i somiar-te en la llengua dels ocells
Marxo del camí perquè sé el destí quina olor a sulfur
Si portem espasa és per dir-te coses a l’oïda
cantar cançons d’amor al color que et vesteix
per ballar-te al llit i a taula, i fer-te soldat per Agartha
la meva guerra ets tu
Marxo del camí perquè sé el destí quina olor a sulfur

un milió de petons viatgen cap a tu
surten d’on han nascut
estimulats per les trobades
de pells de musa adormida
i del capità ibuprofèn
panxacontenta sense fre
venen volant seguint el senderi
del teu desplaçament
i la dels mil llocs on les pedres
parlen de tu
i de les teves dites anteriors
a la trobada de la deessa del foc
la teva llengua es el meu patrimoni
la teva pell la meva pàtria
doncs allí dormo l’únic que porto
l’olor que la nostra pell
cuina a foc lent
per vestir-nos de diumenge
un milió de petons viatgen cap tu
arriben on m’has perdut
estimulats per les trobades
de pells de musa encesa
i del capità ibuprofèn
panxacontenta sense fre