processons de crèduls
contents a renovar el fuet
has deixat de creure
en els miquelangelets
només la buscava a ella
aquesta és la missió
viure com quan jugava
aquesta és la missió
ignorància de l’infraroig
a l’ultraviolat
ignorància de l’infraroig
a l’ultraviolat
plasmes van educant
cervells foradats
rectangles van cercant
forats encerats
vaixell de l’endorfina nombre zerozero
hiverns foscos a la porta de can Cerberó
si vols viure cent anys no visquis com jo
vaig creuar l’atlàntic per conèixer-la millor
només la buscava a ella
aquesta és la missió
viure com quan jugava
aquesta és la missió
només la buscava a ella
aquesta és la missió
només la buscava a ella…

vindràs a dinar amb mi o tens la intenció de continuar… mmm
torturant-me amb la teva absència dona de color trufat
mmm…
mmm…
vestida de festa amb carbonet inca si no vens ets verí
si vens tu m’enverino jo
si vens tu m’enverino jo
te m’emportes el seny teu i meu
i el pes dels petons
teus i meus
cent cinquanta metres o vint-i-quatre hores
lliscarem frec a frec
perquè ja ets sàvia de carícies i encara m’aprenc el teu nom
si vens tu m’enverino jo
si vens tu m’enverino jo
del joc en farem un art poesia són les teves mans dic adéu al celibat avui dormo a la teva pell

Vull seguir-te amb la mirada
i amb el tacte al gust
escoltar-te al llepar-te
i degustar el teu rastre
agradar-te pel desgast
ja saps, es un tracte just
Ara et penso horitzontal… i tu…
em somies pel teu plat
Moro de desig quan somio
que posseït et posseeixo
i amb les dents et desvesteixo
…calcetes noves per Reixos
Vull gustar-te, d’oli sucar-te
i gastar-te de tant gust
un tast, de tant desgast
el teu gest que dins meu es gesta
un bes obsés, tu i jo al revés
ja saps, per viure’t de través
Ara et penso horitzontal… i tu…
em somies pel teu plat
Moro de desig quan somio
que posseït et posseeixo
i amb les dents et desvesteixo
Moro de desig quan somio
que posseït et posseeixo
i amb les dents et desvesteixo
…calcetes noves per Reixos

vivia bé el bonobo Adam sota la mata hidropònica d’Avatar
dotze collites, aigua clara i molt amor sota la parra, xip xap
pel que fos vingué el banquer a hipotecar, maleïda serp i el bonobo a treballar bonoba, ni gràcies per criar
el dit a l’aigua, cames creuades,
ai quina mandra… ho vols fer ara? em vols ara?
mongetes màgiques, una de rabes, la bodegueta i el vinet ben bo a la barra
ànima de lleó sempre anhelant jeure a l’herba vull tornar a casa
el Paradís viu sota l’asfalt respira contra la mentida i la gana
emperadors, visirs, alcaldes, faraons, zars i virreis
pudor de color gris i tracte esclau sota la parra
pel que fos vingué el banquer a hipotecar, maleïda serp i el bonobo a treballar bonoba, ni gràcies per criar
ànima de lleó sempre anhelant jeure a l’herba vull tornar a casa

Tan bella de negre dissabte nit
com fascinadora de marró curt de tu només sóc el sommelier
que et reconeix l’encant i la gràcia
que t’aprecia l’aroma, el buquet
i la textura suau al paladar a foc lent
que et sap l’anyada, el raïm i prou
sense beure ni brindar la copa.
Tanta xocolata a la pell
si vas vestida de trufa
no pots dissimular-te
tampoc amagar-te de mi
ni disfressada de Venus, abans,
ni d’Afrodita com ara pretens
jo sempre et trobo en els temps
en els temps
et trobo en els temps.
Així t’oloro, et miro a contrallum,
tanco els ulls i et bec un sol glop
t’escric tres lletres i dues carícies
com si fossis un Bourdeus terrós
sempre a l’espera d’un altre glop,
com qualsevol diumenge de Nadal o d’estiu
sempre fidel a mirar-te amb bons ulls
tu a l’aigua vestida de tu.
Tan esporàdics dos instants
com fugaç un hola i un adéu
torrada lleugerament xocolatada
saliva musicalment escampada

serà per les aigües
serà pels teus aires
que ets tant atlàntica
i jo mig mediterrani
serà tant vermell al cabell
serà el somriure quítxua
despertes tots els records
solcant la meva ment al Paradís
tanta deessa no es fixa en un simple mortal
sempre has estat bandera de ciutat portuària, Lucila…
callo perquè s’escapa el pensament
i pensar-te em ruboritza el rostre
és el peatge per a tant bonic cabell dels Andes
intro
serà que crides a veus
la primavera interior
serà que ets la bellesa
vestida de dona per càstig diví
seràs el far o vas renunciar a la capitania
de les sirenes en pro de tota la nostra glòria? Lucila…
callo perquè s’escapa el pensament
i pensar-te em ruboritza el rostre
és el peatge per a tant bonic cabell dels Andes
callo perquè s’escapa el pensament
i pensar-te em ruboritza el rostre
és el peatge per a tant bonic cabell dels Andes

quan la teva llengua cremi la meva pell banyem-nos andina en un refresc de llima
(intro)
descanso en el record del vestit que portes fins que beuré embogit l’esmegma del teu Içá
quan més et treus jo més em poso
sóc el llancer bengalí el teu pirata somali llepa’m així Si Si amb la panxa de coixí
quan més et treus jo més em poso
serà tant roig el que desperta
el record de les Set pells del Paradís
serà aquest somriure muntat
en veler d’aires atlàntics
serà teu l’horitzó que et vessaré
et penso negra i surt el sol
jo et ballaria el bon dia
jo et ballaria a tu
quan més et treus
jo més em poso

vinc a donar-te el teu darrer primer petó quan tu hi ets la vida rima
i jo en conec els colors
vinc a donar-te el teu darrer primer gluó
partícules entrellaçades
som tu i jo
i si potser
el nostre univers no és res més que una brana movent-se
dins algo més gran i pervers
vinc a donar-te el teu darrer primer petó quan tu hi ets la vida rima
i jo en conec els colors
vinc a pintar-te un raig de llum vermellós
despullar-te amb paraules
que fan calor
entretinguts amb tonteries
oblidem respirar i de la mort no en sabem l’hora… home de pau que vol donar-te guerra

sol de tu, m’invento el passeig de nit i et recorro incansable jo
tant rebel per tu i el teu paisatge
sol de tu, m’invento el viatge de dia i em banyo d’imatges teves pausat i tip, em millores l’agost
em faltes a l’estiu tan dolç el teu nom
qui és fort com el lleó? una síl·laba de mel
tinc les mans plenes de les carícies
que avui no et podré fer
i quedo xop per la pluja, no de tu
hi ha petons que es fan amb la mirada i els guardo a la memòria perquè Magdala m’encens cada agost
em faltes a l’estiu tan dolç el teu nom
qui és fort com el lleó? una síl·laba de mel
quan em parles em desfaig pepsicola
seguint l’aurèola
cua de l’estel sota l’escola
quan em calles brolla decibel
tant decent és l’anhel
i l’hivern en blanc, l’aranzel
no voldria perdre
el record del nen
taronges tropicals
tot ben innocent

No sento la pluja que cura la pell rebo el sol filtrat i no fa prou llum bec aigua aturada, no se’n va la set menjo el que torturo, la por va per dins
Penso en negre, en gris i poc en blau cel busco els teus ulls i reconec els meus dormo massa sol, somio moltes pells marxo del camí perquè sé el destí
Marxo del camí perquè sé el destí quina olor a sulfur
Conscient del combat des de fa vint anys
jo no vull la guerra però em sé soldat
arribo amb espasa, arribo amb un pla
al bàndol correcte, sé que guanyarem
Lluito a diari no oblido qui sóc
només la ferida em farà parar
em trec la cuirassa per entrar dins teu i somiar-te en la llengua dels ocells
Marxo del camí perquè sé el destí quina olor a sulfur
Si portem espasa és per dir-te coses a l’oïda
cantar cançons d’amor al color que et vesteix
per ballar-te al llit i a taula, i fer-te soldat per Agartha
la meva guerra ets tu
Marxo del camí perquè sé el destí quina olor a sulfur

un milió de petons viatgen cap a tu
surten d’on han nascut
estimulats per les trobades
de pells de musa adormida
i del capità ibuprofèn
panxacontenta sense fre
venen volant seguint el senderi
del teu desplaçament
i la dels mil llocs on les pedres
parlen de tu
i de les teves dites anteriors
a la trobada de la deessa del foc
la teva llengua es el meu patrimoni
la teva pell la meva pàtria
doncs allí dormo l’únic que porto
l’olor que la nostra pell
cuina a foc lent
per vestir-nos de diumenge
un milió de petons viatgen cap tu
arriben on m’has perdut
estimulats per les trobades
de pells de musa encesa
i del capità ibuprofèn
panxacontenta sense fre